EL TEMPLE
Fou construït entre 1886 i 1897 en estil neogòtic, com a església del convent de les religioses de la Congregació de Ntra. Sra. de la Caritat del Bon Pastor a Barcelona. Consta d'una nau, amb tres capelles laterals. Està precedit d'un ampli atri, que comunica al carrer per tres portes gòtiques. Tots els murs són de maçoneria arrebossada exteriorment amb calç i sorra, com era habitual a l'època, i d'un gruix considerable (aprox. 50 cm.); per la banda de dins foren enguixats.
Entre 1948 i 1950, hom adaptà l'església a les funcions parroquials, però això no comportà canvis en l'estil decoratiu. En tot cas, cal remarcar que (a diferència d'avui dia), part dels murs, de les columnes i dels capitells eren policromats, i que l'arc de la boca del presbiteri era decorat amb motius ornamentals i imatges d'àngels. La finestra del cambril de la Mare de Déu era encerclada i rematada per pinacles de gust neogòtic. I el fons del presbiteri era vestit amb un cortinatge vermell rera l'altar.
Vista del presbiteri vers l'any 1959.
Tota aquella ornamentació desaparegué com a conseqüència de les reformes que es dugueren a terme el 1965 inspirades en les normes litúrgiques emanades pel Concili Vaticà II. El resultat de la reforma fou ambivalent: era digna, però no respectà prou l'estil arquitectònic i no aconseguí un acabament agradable per al presbiteri. Hem de lamentar especialment la pèrdua dels policromats abans esmentats, ja que tota l'església rebé una mà de pintura homogènia d'una combinació blanc-gris ben poc atractiva, que perdurà fins el 2009. Per altra banda, aquella reforma afectà tres àmbits: el propi presbiteri, la capella del Sagrament i la capella del Sant Crist, amb diferent fortuna. També es reformà el baptisteri.
El presbiteri després de la reforma de 1965, vers l'any 2008.
Les últimes reformes i el manteniment, des del 2009, s'encaminen a tornar a l'església la seva varietat cromàtica, redistribuir els volums de llum, refer part de l'ornamentació i vestir uns murs que, despullats, donaven sensació de fredor. A principis del 2010 es dugué a terme un tractament intensiu contra les humitats dels murs de l'església, molt afectats d'antuvi per capil·laritat del terra, car l'edifici es bastí damunt un terreny ric en aigua freàtica.
FAÇANA PRINCIPAL
La façana de l'església, amb 18 m. d'ample, és un element distintiu extern de la nostra parròquia. S'estén del número 7 al 9 del carrer del Bon Pastor. El 7 correspon a la porta d'entrada de la rectoria i els pisos; el 9, a la porta d'entrada amb l'ascensor que puja a l'auditori. És d'estil neogòtic senzill, que s'identifica ràpidament com un edifici eclesiàstic. La portalada central fou bastida en pedra vista, i la façana està coronada per una creu de ferro.
Aquesta façana fou restaurada a fons a finals de l'any 2000, car patia greus problemes en la pedra; l'any 2009 es tornà a pintar sense alterar el cromatisme.
NAU PRINCIPAL
La nau principal de l'església fa 22'40 m. de llarg (des de la porta d'entrada, sense el presbiteri), i 7'84 m.
A la part alta dels murs laterals destaquen els sis vitralls superiors, circulars, encastats en altres tants ulls de bou, tres a cada banda. Els dos primers ulls de bou són cecs perquè allà el mur no dóna a l'exterior sinó a altres dependències parroquials. Tots els vitralls són originals del segle XIX, i representen, d'esquerra a dreta, Sant Jaume Apòstol (amb la petxina del peregrí), Sant Agustí (tot escrivint un del seus tractats), Santa Eulàlia de Barcelona (amb la creu en aspa), Santa Úrsula (amb la palma de la victòria i la fletxa del seu martiri), Sant Pere (amb les claus del Regne), i l'Infant Jesús com a Bon Pastor.
Al mur superior que tanca la nau, damunt el presbiteri, s'obre un setè rosetó amb un vitrall representant l'Esperit Sant. La forma i factura d'aquest és similar als altres vitralls de la nau principal.
El sostre de la nau està dividit en quatre nervatures gòtiques, que descansen sobre quatre columnes laterals encastades als murs (llevat de les segones, exemptes), rematades amb capitells de fulles i flors. Es clouen en quatre claus de volta, que representen, des de la porta fins al presbiteri, el Llibre de la Paraula obert amb les lletres V H (vere homo, veritablement home, al·ludint a la naturalesa humana de Jesucrist), el Sagrat Cor de Jesús, l'Àguila (símbol de la naturalesa divina de Jesucrist), i l'Anyell a l'ara del sacrifici.
Sota el cor, al costat de la porta d'entrada, podem contemplar una pintura a l'oli de 150 x 120 cm., d'autor anònim del segle XVIII (escola espanyola), i representant la Sagrada Família, en el qual l'Infant Jesús és pintat al final de la infantesa. L'obra prové de la col·lecció del Dr. Pere Piulachs Oliva, i fou donat a la Parròquia pels seus hereus el mes de maig de 2010.
PRESBITERI
El presbiteri es troba a l'absis de l'església, com és habitual. Fa 6 m. de llarg per 7 m. d'ample. De tots els àmbits reformats l'any 1965, aquest resultà possiblement el menys afortunat.
Al centre es dreçà un altar de pedra massissa de color crema en forma de taula amb peu central. Aquest porta inscrit el clàssic anagrama de Crist en el centre. A l'ara hi és la tradicional incisió per a les relíquies (de procedència ignorada). L'any 2009 es rebaixà la grada que envoltava l'altar, car entorpia el pas i minvava l'espai de tot el presbiteri.
Els dos antics ambons (per a l'Evangeli i l'Epístola) foren substituïts el 1965 per dos nous ambons idèntics, de la mateixa pedra de l'altar. Actualment només l'ambó de l'esquerra s'usa per a la proclamació de la Paraula de Déu, per la qual cosa el de la dreta, havent perdut la seva funció, està pendent de desmuntatge i trasllat, per tal d'adequar el presbiteri a la norma litúrgica.
La seu del president que es realitzà el 1965, gens adient, fou substituïda per una nova seu en forma de tríptic, de línies gòtiques, l'any 2009. Del 1965, però, subsisteix el cadiram que encercla i tanca el presbiteri, pendent actualment de certa variació que permeti eliminar una horitzontalitat que xoca amb la verticalitat gòtica. També seria desitjable completar l'ornamentació dels murs sobre el cadiram, en el present molt despullats, així com destacar les finestres on es troben el vitralls que a continuació descrivim.
Vitralls
A mitja alçada dels murs del presbiteri, destaquen quatre vitralls, a banda i banda del balcó del Cambril de la Verge. D'esquerra a dreta són representats: Santa Teresa de Jesús, Sant Gil Abat, Sant Bernat de Menthon i Santa Filomena. Els vitralls de les dues santes semblen originals del segle XIX i estan relacionats amb les religioses que aquí bastiren l'església i el convent; mentre que els dels dos sants monjos probablement es realitzaren durant la restauració de 1948-50, ja que tenen relació amb el patronatge de la Mare de Déu de Núria.
Santa Teresa de Jesús, o Teresa d'Àvila (1515-1582), Doctora de l'Església, és una de les santes religioses més conegudes i importants de la història del cristianisme. De nom TeresaSánchez de Cepeda Dávila y Ahumada, ingressà al Carmel, i el 1537 va patir una malaltia que la tingué paralítica més de dos anys, amb dolors. A mitjan 1539 Teresa va quedar guarida per Sant Josep, però amb la salut van tornar les aficions mundanes, fàcils de satisfer, ja que la clausura no es va imposar com a obligatòria fins a 1563. Vivia Teresa de nou al convent, on rebia freqüents visites. Va llanguir llavors el seu esperit, i va deixar l'oració (1541). Afirma que després se li va aparèixer Jesucrist (1542) al locutori amb semblant irat, reprenent-li el seu tracte familiar amb laïcs. No obstant això, Teresa no va deixar el tracte amb laïcs fins el 1555, a la vista d'una imatge de Jesús crucificat. El 1556 va començar a sentir grans favors espirituals, i poc després es va veure animada per Sant Francesc de Borja. Va tenir el 1558 el seu primer rapte i la visió de l'infern, i va gaudir de grans favors celestials, com una visió de Jesús ressuscitat. Va fer vot (1560) d'aspirar sempre al més perfecte, com el seu projecte de reformar l'Ordre del Carme. Volia Teresa fundar en Àvila un monestir per a l'estricte observança de la regla del seu ordre, que comprenia l'obligació de la pobresa, de la solitud i del silenci. Per mandat del seu confessor va escriure la seva vida (1561) i va tornar a fer-ho el 1566. A partir d'aquí, la vida de santa Teresa va ser una voràgine de fundacions i reforma religiosa, d'espiritualitat i mística, d'escriptora il·luminada i sagaç. Per això sempre se l'ha considerada com el model de la religiositat conventual femenina de l'Edat Moderna. La festa de Santa Teresa se celebra el 15 d'octubre.
Sant Gil, o Egidi (ca. 640-ca. 720), va ser un eremita i abat d'origen grec del segle VII. La seva vida fou recollida, entre d'altres, per Iacopo da Varazze a la Llegenda Àuria. Els seus pares disposaven de mitjans econòmics i va rebre una educació acurada. A la mort dels seus pares va donar el seu patrimoni als necessitats i amb vint anys d'edat es va traslladar a la Provença, fent una estada a Roma. Arribat a Arle, va practicar l'eremitisme en els boscos situats entre aquell lloc i Nimes. Acostumava es estar acompanyat per una cérvola que ell va domesticar i li proporcionava llet pel seu manteniment. En una ocasió el sant fou ferit per una fletxa llançada pel rei Vamba que estava de cacera a les rodalies i perseguia el cérvol, que es va refugiar al seu costat. Com a compensació per l'accident, sant Gil va rebre del rei dels visigots uns terrenys per aixecar-hi un establiment monàstic, ara conegut com Sant Geli i que se situa al mateix lloc on vivia l'eremita a l'actual població de Sant Geli (Gard). A Catalunya, la llegenda explica que sant Gil era un pescador d’ Atener a qui un dia va sorprendre una terrible tempesta que el va arrossegar fins a fer-lo naufragar a les costes catalanes. D'aquesta feta el sant va avorrir la mar i va decidir dedicar-se a la vida de penitència terra endins. Es va posar a caminar i va arribar a la Vall de Núria, al Pirineu, on es va instal·lar, vivint un temps aixoplugat en una cova. Les poques pertinences del sant eren una olla on cuinava els àpats, una campana utilitzada per a convocar els pastors a oració i compartir amb ells els menjars, una imatge de la Mare de Déu que ell mateix havia fet amb fusta de noguera, i una creu. Quan va deixar aquell paratge, va enterrar els objectes. El pastor Amadeu els cercà sense èxit, aixecant l'ermita de Sant Gil de Núria. Després, un altre pastor trobà els objectes de manera miraculosa i encara es conserven al santuari de Núria. La memòria de Sant Gil se celebra l'1 de setembre.
Sant Bernat de Menthon (966-1081) va néixer al castell d'aquest nom a prop del llac Annecy, als estreps dels Alps. Poc després de complir els 20 anys, empès per una irresistible vocació religiosa, va fugir de casa abandonant les comoditats a què la família l'havia habituat, i es va refugiar a Aosta, on va ser acollit entre els canonges de la catedral. Després d'un període dedicat a la predicació religiosa a les valls alpines més remotes, per convertir les poblacions encara paganes, va arribar a ser ardiaca d'Aosta. La seva obra missionera entre la gent de la muntanya li va fer néixer la idea d'aixecar els dos hospicis després denominats el Gran i el Petit Sant Bernat, situats a les zones més solitàries dels Alps. El seu objectiu, a més de religiós, era el de socórrer els vianants que freqüentment es perdien en les gèlides alçàries o que eren sepultats per les allaus. És patró dels habitants dels Alps i de tots els alpinistes. La seva memòria se celebra el 15 de juny.
Santa Filomena (s. III?) Res no es coneixia de Filomena abans del segle XIX. L'any 1802, mentre es duien a terme unes excavacions a les famoses catacombes de Santa Priscil·la, a Roma, es va trobar una cripta segellada amb tres lloses de terracota que portaven la inscripció: Lumena - Pax Te - Cum Fi. Tractant de donar-li sentit a aquesta frase, es van rearrenglerar lleugerament algunes síl·labes i es va obtenir Pax te cum Filumena (en llatí, "La pau sigui amb tu, Filomena"). A la tomba es va trobar el cos d'una noia de 12 o 13 anys, que a prop del seu cap tenia un gerro trencat que contenia el que es va creure que era sang seca. Posteriorment es va col·locar el seu cos en una caixa de banús folrada en seda i es va lliurar a l'Església, sent el 10 d'agost de 1805 traslladades les relíquies a la parròquia de S. Francesco a Mugnano, ja que es va pensar que corresponien a una jove cristiana verge i màrtir d'aquest nom. A partir d'aquest moment, la devoció a Santa Filomena s'escampà. En la seva joventut, Pauline Jaricot, qui atribuïa a la santa haver-la guarit miraculosament de la seva malaltia de cor, va fundar tres associacions catòliques: l'Associació del Rosari Vivent, la Societat per a la Propagació de la Fe i l'Associació de la Santa Infantesa. Les tres foren dedicades a la memòria de santa Filomena, i el mateix Sant Joan Ma Vianney li professava especial devoció, però fou retirada del santoral romà el 1961 en romandre dubtes sobre la seva existència i sobre les causes de la seva mort, car res no certificava el seu martiri. La seva memòria se celebrava l'11 d'agost.
CAMBRIL DE LA MARE DE DÉU
El cambril on es custodia i venera la imatge de la Mare de Déu de Núria fou àmpliament reformat l'any 1965.
La imatge és una còpia fidel de l'original que es troba al Santuari de Santa Maria a la Vall de Núria. Amb la imatge, es reprodueix també la corona que l'envolta.
La imatge està emmarcada per uns plafons de fusta en dues tonalitats, on és dibuixada l'estrella de vuit puntes que representa el naixement del Salvador.
L'associació d'Amics de Núria està preparant dotar al cambril de la creu, la campana i l'olla, atributs tradicionals de la Verge de Núria en el seu Santuari, i que recorden la presència espiritual de Sant Gil.
En el cambril es conserva en perfecte estat un exemplar d'una imatges que van ser molt populars als anys '50, i ara més estranyes: un escolanet que demana almoina amb la seva caixeta.
CAPELLA DEL SANTÍSSIM SACRAMENT
La reforma duta a terme el 1965 fou, en aquest cas, molt més afortunada, ja que consistí fonamentalment en la instal·lació d'un altar de marbre senzill, de formes rectes i sense cap signe, però envoltat d'un mosaic amb els clàssics motius eucarístics del blat i la vinya, que fou ben dissenyat i executat, i que s'adaptà perfectament a l'estructura gòtica. En aquest sentit, hom pot considerar que el mosaic enriquí l'edificació, i atorgà a la capella l'ambient de recolliment que necessitava. Aquesta capella fa 11'40 m. de llarg per 8'40 m. d'ample.
L'any 2003, la capella fou restaurada amb un terra nou, nova il·luminació, i la separació de la nau principal amb un cancell de vidre. Queda pendent la instal·lació d'un ambó digne, i més endavant la substitució de les rajoles del terra, poc adients per al lloc.
La pintura a l'oli de la Puríssima
A principis de l'any 2010, els Srs. Subirà lliuraren a la Parròquia en dipòsit indefinit dues pintures a l'oli: aquesta que representa la Immaculada Concepció de la Verge Maria, realitzada el 1850 (mides: 200 x 145 cm.), i una altra que es troba al cor. Sobre aquesta, la Sra. Isabel Esteban Güell escriu:
"Un cop més s'ha fet bona la frase que 'la realitat supera la ficció'. La bella història d'amor o d'amors que fugaçment vaig captar en contemplar un quadre de grans dimensions que representa a la Immaculada Concepció i que avui penja feliçment a la capella del Santíssim, de la Parròquia de la Mare de Déu de Núria, a Barcelona, a prop de l'altar, així ho confirma. Em va cridar l'atenció la presència de la pintura, ja que com a feligresa assídua estic al corrent dels canvis i no tenia notícia de la mateixa, clarament antiga, de molt bona factura i amb algun desperfecte visible. Segons em van comptar, a mitjan el segle XIX, el fill d'una família benestant de la ciutat de Cadis va confessar a la seva mare estar enamorat d'una jove molt bella i virtuosa, però pobra. En sentir-lo, la mare li va prohibir taxativament prosseguir amb tal relació. Antonio, que així s'anomenava el fill, no va respondre una paraula, però encarregà a un conegut artista que pintés un quadre de l'Immaculada amb les faccions de la seva estimada. La jove va posar per al quadre i es va concloure l'obra. Antonio se la regalà a la seva mare que, embadalida, resava devotament la Verge davant la imatge. Antonio també es va fer retratar. Cert dia algú va revelar a la bona senyora l'autèntica raó de l'obra pictòrica i de qui era, en realitat, el rostre de la jove del quadre. La mare va quedar profundament impressionada, però abans que en pogués prendre cap decisió, va morir n'Antonio d'un accident a cavall. El més bonic del relat és el succeït a partir de l'esmentat moment, amb la desaparició d'Antonio i de la seva mare, i és que havent canviat de mans ambdues obres, per herència i sempre dins de la família, els quadres mai no es varen separar, sinó que qui els va rebre els mantenia junts. En esclatar la Guerra Civil el 1936, començaren els saqueigs i registres a la ciutat. S'emportaven per afusellar tots aquells a la casa dels quals es trobessin objectes religiosos. Era un pretext absurd, en totes elles n'hi havia, d'imatges, quadres, crucifixos… Cert dia, uns milicians van cridar a la porta del domicili de la Diagonal que acollia en aquell moment les pintures, i un d'ells, en veure el quadre el va esquinçar amb la punta del matxet i exclamà: 'Allà el tens!' Amb gran presència d'ànim, la propietària de la casa li va reposar: 'No, que és una dels vostres' i li va explicar la història, que era una filla del poble, una proletària. El milicià, impressionat, va desistir de molestar al domicili. La família va conservar curosament els quadres fins que finalment, l'últim hereu els ha lliurat a la Parròquia, i el rector, Dr. Santiago Bueno, ha tingut l'encert de situar-los d'una forma tal, que tangencialment o gairebé, els retrats o models puguin veure's, ja que el de la Verge és en un extrem, al fons a l'esquerra de la capella i el de n'Antonio, a dalt en el cor, en el costat oposat. És un final rocambolesc, ja que encara que fossin vius, la visió és físicament impossible, però sabuda és que aquesta veu, impossible, no existeix en l'amor".
Al costat de la pintura de la Immaculada Concepció, es troba una imatge en fusta de Sant Josep amb l'Infant Jesús als braços. És una obra de notable factura, probablement de finals del segle XVIII, donada a la Parròquia pels Srs. Figueras quan aquesta començà la seva vida pastoral.
L'any 2005 el Sr. Jaume Civit, feligrès de la Parròquia, donà la col·lecció de 14 quadres pintats a l'oli per ell mateix (mides: 48 x 35 cm.), tot seguint el cicle del Via Crucis. L'estil vol recordar les pintures gòtiques medievals, amb el seu detallisme i els típics paisatges de fons.
Vers l'any 2005, la capella del Santíssim fou separada de la nau principal per grans vidres amb portes que tancaren els dos arcs de comunicació, i que no afectaren l'estil ni l'estructura de la capella. També es procedí a renovar el terra, que es trobava malmès, però amb poc encert en usar un material de poca qualitat i d'un color clar poc adient.
CAPELLA DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ
A la dreta de la nau principal, es troba la capella presidida per una imatge de la Puríssima Concepció, i flanquejada per altres dues imatges, del Sagrat Cor de Jesús i de Sant Antoni de Pàdua. La capella compta amb el seu propi altar, que és utilitzat en ocasions especials. Fa 11'75 m. de llarg per 4 m. d'ample. Al fons de la capella s'accedeix a l'espai del sagrament de la Penitència, tancat per una porta que preserva la intimitat, amb dos confessionaris i la creu amb el Sant Crist que es venera en l'ofici de Divendres Sant.
Sant Antoni de Pàdua (Lisboa, 1195 - Pàdua, 1231) fou un frare franciscà, teòleg i predicador del segle XIIII. És un dels sants més populars del santoral catòlic, a causa dels miracles que hom li atribueix. Va néixer al si d'una família noble. En contra dels desitjos de la família, va ingressar a l'abadia agustina de San Vicenç de Fora, a la rodalia de Lisboa. Va estudiar teologia a l'abadia de la Santa Creu de Coïmbra, i allí va ser ordenat prevere. L'estiu de 1220 van arribar a la ciutat les restes d'un grup de franciscans que havien estat martiritzats alMarroc. L'efecte d'això va fer que deixés els agustins i entrés a l'Orde Franciscà, on adoptà el nom d'Antoni. Passat un any de retir, el 1222 va començar la seva activitat com a predicador, viatjant per tot el nord d'Itàlia i el sud de França. Va ensenyar teologia a Bolonya i després es va establir a Tolosa, Montpeller i Cuges-les-Pins. Va ser conegut com a Doctor Evangèlic i va escriure sermons en llatí per a totes les festes de l'any, conservats encara. Sant Francesc d'Assís, a qui va conèixer, el nomenà mestre en teologia en consideració als seus grans dots de predicador i al nombre de conversions que va aconseguir. El 1231, va ser enviat a Pàdua i prosseguí la predicació durant la Quaresma. Va morir d'esgotament el 13 de juny a Arcella, prop de Pàdua. La seva tomba de seguida esdevingué lloc de pelegrinatge. Es va construir una nova església més capaç per a acollir els pelegrins, en 1240. La translació del cos del sant es feu el 1263. Va ser llavors quan se'n trobà la llengua incorrupta i intacta, la qual cosa s'interpretà com un miracle. A Sant Antoni en la pintura i la imatgeria religiosa se'l representa amb l'Infant Jesús al braç i un lliri blanc a la mà, que és símbol de puresa. També porta el llibre dels Evangelis en referència a la seva tasca de predicació.
Al mur de la capella trobem, en primer terme, una pintura a l'oli de 185 x 135 cm., una bona còpia antiga (del segle XIX?) d'una coneguda obra de Bartolomé Murillo, La adoración de los pastores, l'original del qual fou pintat el 1668 per al Convent dels Caputxins de Sevilla (283 x 188 cm., actualment al Museo de Bellas Artes de la mateixa ciutat). Fou donació a la Parròquia dels hereus de la Sra. Roser Reig, a principis de 2010.
En segon terme, des de l'any 2003 es troba una reproducció impresa a mida natural de la coneguda imatge de la Verge de Guadalupe, patrona de Mèxic i de tota l'Amèrica Llatina. Fou donació de la família Martín Candela.
CAPELLA DEL SANT CRIST
A la dreta de l'entrada a l'església, amb porta pròpia des de l'atri, es troba la capella del Sant Crist. El mosaic que emmarca la creu fou realitzat als anys '60 del segle XX, i representa dos àngels al costat de la Creu, el de l'esquerra sostenint un calze per recollir la Divina Sang del costat de Crist, i el de la dreta que guarda la llança que l'ha perforat. Al damunt, per sota del braços de la creu, es distingeixen la lluna i el sol, testimonis de la Creació redimida.
La Creu amb Jesucrist és realitzada amb fusta i pasta, segons el model tradicional. Gaudeix d'especial veneració entre els fidels de la zona.
BAPTISTERI
Ocupa una petita capella a la banda esquerra del inici de la nau principal.
En la seva elaboració s'optà per una tècnica mixta d'enrajolat i relleus en ceràmica. Representa el baptisme del Senyor: Sant Joan Baptista dret, en acció de batejar Jesús qui, també dret, té el peus dins el riu Jordà; l'Esperit Sant en forma de colom; dos sants deixebles s'ho miren, tot sostenint els vestits de Jesús. En algun moment devia procedir-se a una restauració poc curosa de les dues primeres fileres de rajoles, de diferent qualitat.
El conjunt és força atractiu, encara que contrasta amb la relativa vulgaritat d'una pila baptismal de pedra artificial de les que es feien en sèrie vers els anys '50. Com a curiositat, podem remarcar el sistema de politges que permet aixecar la tapa de la pila, integrat dins la làmpada superior.
EL COR
El cor ocupa el fons de la nau, que la divideix horitzontalment. En ell, sobre la façana principal, es troba el més important vitrall de l'església, en forma de finestra gòtica amb doble arc ogival, representant l'aparició de Jesús ressuscitat a Maria Magdalena, i acompanyat de les paraules evangèllques Magister meum – Noli me tangere ("Mestre meu – No em toquis", cf. Jn 20, 16-17).
A l'espai del cor està previst, en el futur, que pugui bastir-se l'orgue de tubs necessari per a la música litúrgica, actualment pobrament servida per un orgue electrònic.
LES GOLFES
Són dignes de ser visitades com a exemple de la tècnica constructiva del segle XIX, abans de l'ús del formigó. Damunt les voltes ogivals que conformen el sostre de l'església, poden observar-se l'estructura del bigam i de la teulada perfectament conservats.
Com és natural, les golfes no són habitualment accessibles al públic, però podem mostrar-les prèvia petició dels interessats.
